A poc a poc la commemoració va anar adquirint importància, fins a esdevenir la Diada Nacional i, en alguns anys concrets, un esdeveniment polític de primera importància.
Hi ha hagut Onzes de Setembre de moltes menes: alguns han estat combatius, com els de principis del segle XX o el de 1976; alegres, com el de 1932, quan el primer Estatut d’Autonomia ja era una realitat; tristos, com el de 1938, quan la fi de la Segona República i de l’autonomia eren ja molt pròximes; quasi «inexistents», quan la Diada es reduïa a la que protagonitzaven uns quants activistes clandestins i la censura dels règims dictatorials impedia que els mitjans de comunicació en parlessin; o esperançats, com el de 1977, quan la recuperació de l’autonomia es preveia imminent.
En aquesta qüestió, Barcelona sempre s’ha comportat com el que és, el «cap i casal de Catalunya». En primer lloc, ha creat els espais simbòlics que han permès commemorar la Diada (el monument a Rafael Casanova, el Fossar de les Moreres). A més, en circumstàncies excepcionals (1977, 2012), la Ciutat Comtal ha acollit catalans de totes les procedències que hi han trobat l’escenari idoni per manifestar els seus ideals.